LA IDENTITAT I LA SOCIALITZACIÓ (3)

Quan posem la mirada en el paper que tenim com a pares en el desenvolupament del nostre infant, apareixen dos conceptes fonamentals, els vincles i els límits. Els vincles aporten als infants la seguretat necessària per créixer i desenvolupar-se en la mesura que garanteixen que algú interpretarà i donarà resposta a les seves necessitats. Ens ajuden a donar-nos un espai de seguretat i tranquil·litat on ens podem moure sense gaires perills. Mentre que els límits, simbolitzats inicialment per l’espera entre la demanda de l’infant i la resposta dels pares, l’ajuden a percebre la seva individualitat i tenir més consciència d’ell mateix. Ficar límits dona la seguretat a l’infant de saber el que pot fer amb un risc controlat, on pot ser ell, ser autònom i explorar sense perill. 

Però posar uns límits, dir-li que no a l’infant, li genera un sentiment de ràbia i impotència al mateix temps que de culpa de no haver actuat correctament, o d’haver disgustat a l’adult. És per això, que l’adult ha d’estar preparat per encaixar-ho i ajudar l’infant a poder tolerar-ho i canalitzar-ho adequadament, com?

• Ajudant-lo a entendre que és normal sentir-se enfadat quan els seus desitjos no es compleixen. 
• Ajudar-lo a expressar els desitjos de manera acceptable amb respecte i paciència. 
• Ajudar-lo a trobar altres recursos, maneres d’aconseguir allò que vol més adients. 

Tenim uns mecanismes de defensa que funcionen al nivell de l'inconscient i ens ajuden a regular-nos per encaixar en la societat en la qual formem part, però hem de fer-li veure a l’infant que no controlem tot el que ens passa i és normal que ens frustrem i siguem incapaços de calmar-nos davant diversos conflictes de la vida real. Hem d’ajudar a l’infant a conèixer aquestes emocions negatives, tolerar l’espera i l'acceptació que no sempre surt tot com es vol. I la millor manera d’ensenyar-li, és generant moments d’espera perquè l’aprengui a controlar. No ens hem d’avançar a cobrir-li necessitats perquè si no plora, sinó tot el contrari, hem de deixar que les visqui i les senti, perquè només així les reconeixerà i serà capaç de veure què li passa, quines són les seves necessitats, què li genera aquest malestar i quines vies té per sentir-se millor.